Estic buscant tantes respostes, que oblide les preguntes que m'he fet,
Guanyant en impotència al ritme que perc drets.
Pensant més en desitjos que en fets, plorant de ràbia,
volent fer paredons de les parets.
Tombar el mur, obrir la gàbia, eixir del pou.
Rega la vida amb nova sàbia l'home nou. Hugo viu
al rostre del seu poble que diu "D'ací no passen".
Defenen el seu pa i les seues cases.
I monta un numeret l'amo de l'empresa,
que plora si li expropien la riquesa.
Això ja no és com era, han trobat la manera,
han olorat la sang, i ara té fam la fera.
Les lleis ja no són lleis si sempre fallen.
El rei ja no és el rei si el cap li tallen.
Vinguen les armes als meus, plouen les pedres,
el poble salva al poble d'eixos putos merdes.
I saludant al nou segle, trenquen el guió i les regles.
I una cosa: si veniu amb colps d'Estat... com
a Cuba, com Vietnam: Caureu sense pietat!
Tempestes vénen del sud, sonen corbelles que tallen la boira
I creix una flor al mur, vol ser futur, és present, és memòria.
Sents com s'esmolen les metàfores
I el so de la guillotina talla l'aire.
Destinats a no tindre dret a guanyar mai,
han eixit rebotaets i el nord comença a tremolar.
Guevara viu, com Durruti en les paraules d'Emma Goldman.
El sud somriu conscient de la seua força.
L'Escola de Chicago no guia els nostres passos,
portem idees i energia a cabassos.
Exprópiese, colectivízese, que el poble mane
més enllà de ministres i presidents.
Apúrense, que senten la por a la pell,
recordem els nostres morts mentre afilem el ganivet.
Cochabamba, Chiapas, Haymarket
Venes obertes, corbelles esmolaes.
Tenim els referents, els exemples,
la selva, la defenem a maxetaes.
Nuestra casa no es el patio de los gringos.
Paso a paso expulsamos al imperio.
I una idea que deuríem no oblidar:
Contra tota autoritat, "barrà" de ferro al cap!!
Tornada
I no seran mai més el nostre magatzem,
la dignitat no es compra, el sol no es ven.
Que no van a permetre que els exploten,
ni soportar el pes de noves botes.
Capitalisme és barbàrie han aprés que
la història s'escriu amb la sang de qui perd, Sí.
Que ara son seus el café, el blat i el sucre.
Que en esta Europa muerta huele a azufre.
Guanyant en impotència al ritme que perc drets.
Pensant més en desitjos que en fets, plorant de ràbia,
volent fer paredons de les parets.
Tombar el mur, obrir la gàbia, eixir del pou.
Rega la vida amb nova sàbia l'home nou. Hugo viu
al rostre del seu poble que diu "D'ací no passen".
Defenen el seu pa i les seues cases.
I monta un numeret l'amo de l'empresa,
que plora si li expropien la riquesa.
Això ja no és com era, han trobat la manera,
han olorat la sang, i ara té fam la fera.
Les lleis ja no són lleis si sempre fallen.
El rei ja no és el rei si el cap li tallen.
Vinguen les armes als meus, plouen les pedres,
el poble salva al poble d'eixos putos merdes.
I saludant al nou segle, trenquen el guió i les regles.
I una cosa: si veniu amb colps d'Estat... com
a Cuba, com Vietnam: Caureu sense pietat!
Tempestes vénen del sud, sonen corbelles que tallen la boira
I creix una flor al mur, vol ser futur, és present, és memòria.
Sents com s'esmolen les metàfores
I el so de la guillotina talla l'aire.
Destinats a no tindre dret a guanyar mai,
han eixit rebotaets i el nord comença a tremolar.
Guevara viu, com Durruti en les paraules d'Emma Goldman.
El sud somriu conscient de la seua força.
L'Escola de Chicago no guia els nostres passos,
portem idees i energia a cabassos.
Exprópiese, colectivízese, que el poble mane
més enllà de ministres i presidents.
Apúrense, que senten la por a la pell,
recordem els nostres morts mentre afilem el ganivet.
Cochabamba, Chiapas, Haymarket
Venes obertes, corbelles esmolaes.
Tenim els referents, els exemples,
la selva, la defenem a maxetaes.
Nuestra casa no es el patio de los gringos.
Paso a paso expulsamos al imperio.
I una idea que deuríem no oblidar:
Contra tota autoritat, "barrà" de ferro al cap!!
Tornada
I no seran mai més el nostre magatzem,
la dignitat no es compra, el sol no es ven.
Que no van a permetre que els exploten,
ni soportar el pes de noves botes.
Capitalisme és barbàrie han aprés que
la història s'escriu amb la sang de qui perd, Sí.
Que ara son seus el café, el blat i el sucre.
Que en esta Europa muerta huele a azufre.