Fart de no saber com començar,
De ser sempre conscient que puc fer mal.
De creure'm que el que faig no val per a res.
Fart de ser com sóc.
Estic fart de donar sempre explicacions,
De tapar-me les ferides i curar-les sempre sol,
De pensar-me que molesta el que jo dic.
No vull mentir.
I fart de no saber cap on tirar,
De no tenir gens clar el que m'espera l'endemà,
De no saber si em queden masses ganes de lluitar.
Fart d'estar tan fart.
I vaig perdre l'esperança ja fa temps,
I no em queda una altre opció que conformar-me amb el que sóc,
Que per molt que ho intenti seguiré sent jo mateix,
I quin remei...
Estic fart de que em retreguin que tinc sort,
Que he fet aquest camí gràcies a ser fill de qui sóc.
Molt fart dels prejudicis i la ignorància de la gent.
No saben res...
Estic fart de no parar de fer-me gran,
De rebre bufetades constantment sense parar,
De no tenir ni ganes de plorar.
Fart de ser com sóc.
Fart d'imaginar que estic somiant.
De ja no tenir pare i no saber com despertar,
I d'inventar converses per tenir-lo al meu costat,
No vull acabar boig.
Em fa tant mal pensar que ell ja no hi és,
Que vaig cometre errors que no em podré perdonar mai.
Que per molt que ho disfressi seguiré sent jo mateix,
No hi puc fer res..
Fart d'estar tancat en mi mateix.
De no tenir collons per encarar les situacions,
En veure que el temps passa i jo segueixo estan perdut.
Que puc buscar.
Fart de fer cançons parlant d'amors,
Que jo ni els he viscut ni crec que els pugui viure mai,
I d'inventar-me històries per tapar les meves pors,
Vull cantar veritats.
Fart de no tenir ni a qui abraçar,
De sentir que al llit cada vegada i fa més fred,
De trobar princeses que ja tenen príncep blau.
No vull acabar sol.
I juro que jo intento fer-lis cas,
A la gent que m'estima i diu que intenti obrir-me més.
Potser no és la manera però no ser com ho puc fer.
Jo faig cançons.
Fart de prepotents ben pentinats,
Que et miren somrient creient-se tan el seu paper,
Que inclús sovint m'enganyen i em fan creure tan petit,
Però no són res.
Fart d'estar esperant aquell moment.
Que al veure que no arriba ja comença a fer-se tard.
I veure com els altres poc a poc el van trobant,
Millor per ells.
Fart de no saber com acabar,
De tenir la sensació de que no importa el que he explicat,
I que la gent es pensi que això és una cançó més,
Per mi no ho és.
També de dir que tot i el que he explicat,
Només són pensaments i que no sempre em sento així,
Però formen part de mi jo necessito fer el que faig,
Jo faig cançons.
Fart d'estar pendent del què diran,
Tenir tants complexes i amagar-me entre la gent.
De riure'm de la vida per sentir-me recolzat,
De ser feliç.
Estic fart, molt fart, tan fart
De ser sempre conscient que puc fer mal.
De creure'm que el que faig no val per a res.
Fart de ser com sóc.
Estic fart de donar sempre explicacions,
De tapar-me les ferides i curar-les sempre sol,
De pensar-me que molesta el que jo dic.
No vull mentir.
I fart de no saber cap on tirar,
De no tenir gens clar el que m'espera l'endemà,
De no saber si em queden masses ganes de lluitar.
Fart d'estar tan fart.
I vaig perdre l'esperança ja fa temps,
I no em queda una altre opció que conformar-me amb el que sóc,
Que per molt que ho intenti seguiré sent jo mateix,
I quin remei...
Estic fart de que em retreguin que tinc sort,
Que he fet aquest camí gràcies a ser fill de qui sóc.
Molt fart dels prejudicis i la ignorància de la gent.
No saben res...
Estic fart de no parar de fer-me gran,
De rebre bufetades constantment sense parar,
De no tenir ni ganes de plorar.
Fart de ser com sóc.
Fart d'imaginar que estic somiant.
De ja no tenir pare i no saber com despertar,
I d'inventar converses per tenir-lo al meu costat,
No vull acabar boig.
Em fa tant mal pensar que ell ja no hi és,
Que vaig cometre errors que no em podré perdonar mai.
Que per molt que ho disfressi seguiré sent jo mateix,
No hi puc fer res..
Fart d'estar tancat en mi mateix.
De no tenir collons per encarar les situacions,
En veure que el temps passa i jo segueixo estan perdut.
Que puc buscar.
Fart de fer cançons parlant d'amors,
Que jo ni els he viscut ni crec que els pugui viure mai,
I d'inventar-me històries per tapar les meves pors,
Vull cantar veritats.
Fart de no tenir ni a qui abraçar,
De sentir que al llit cada vegada i fa més fred,
De trobar princeses que ja tenen príncep blau.
No vull acabar sol.
I juro que jo intento fer-lis cas,
A la gent que m'estima i diu que intenti obrir-me més.
Potser no és la manera però no ser com ho puc fer.
Jo faig cançons.
Fart de prepotents ben pentinats,
Que et miren somrient creient-se tan el seu paper,
Que inclús sovint m'enganyen i em fan creure tan petit,
Però no són res.
Fart d'estar esperant aquell moment.
Que al veure que no arriba ja comença a fer-se tard.
I veure com els altres poc a poc el van trobant,
Millor per ells.
Fart de no saber com acabar,
De tenir la sensació de que no importa el que he explicat,
I que la gent es pensi que això és una cançó més,
Per mi no ho és.
També de dir que tot i el que he explicat,
Només són pensaments i que no sempre em sento així,
Però formen part de mi jo necessito fer el que faig,
Jo faig cançons.
Fart d'estar pendent del què diran,
Tenir tants complexes i amagar-me entre la gent.
De riure'm de la vida per sentir-me recolzat,
De ser feliç.
Estic fart, molt fart, tan fart